13/5/12

2 temes

- Pensant encara en la peli de Lolita...realment em commouen molt més els sentiments d'ell, totalment posseït per la seva passió, existeix només per mirar-la, per desitjar-la, per ella... no sé si li passa a tothom però jo m'he sentit així a la meva vida i és horrible, és una autèntica tortura i potser, tal com diu ell a la pel.lícula també, alguna cosa queda congelada i morta dintre teu, alguna part de tu. No sé com se sent exactament l'altra gent peqruè no sóc ells però sé com em sento jo i sé que la meva "relació" amb l'amor no és bona ni sana ni satisfactòria ni alegre ni tranquil.la ni res...és una merda i és un tema que em fa un mal infinit i per això moltes vegades senzillament passo d'ell (del tema). Em fa pensar en ella, amb la primera amb qui vaig estar...bé, estar és una manera de dir perquè sempre va estar fugint de mi, esquivant-me i només em va quedar el desig no satisfet enorme que em va esclafar o engullir o no sé, alguna cosa pitjor, matar o deixar boja per sempre. Sí, he sobreviscut; sí, ho he "superat", però el q vaig sentir  potser em va fer tant de mal que va marcar tota la vida que em quedava.
Recordo estar abraçada a ella mentre ella volia marxar i jo pensava que si marxava era com si marxés la meva ànima. I, esclar, va marxar.
Potser sembla que "estar" amb la persona que estimes és el millor q et pot passar però de vegades, com en el meu cas o en el d'en Humbert (a la peli) potser el PITJOR que et pot passar i et pot fer mil vegades més mal que haver-te allunyat per sempre des del principi d'aquesta persona. I també per això fujo de la noia balladora, per això no vull veure-la ni en pintura i per això ahir no vaig anar on em va dir que seria i si hi aniria. No puc tornar a sofrir ni res que s'hi assembli, ella m'agrada massa i el q podria sentir per ella s'assemblaria massa al q em va matar per dins.
Sí, d'acord, potser estic desvariejant però ara mateix em sento així; i sí, d'acord, segurament d'aquí a una setmana no estaré pensant en aquest tema ni d'aquí a un mes. Però ara que paro i hi penso veig que està així i potser realment és AQUEST TEMA el que m'entorpeix la vida perquè potser ja és irrecuperable la part de la meva ànima morta. I potser per això el meu destí és no tenir parella perquè després d'allò no es pot. Em va amputar la "parellicitat". Perquè ja no puc estar normal davant de l'amor després de tota aquella tortura.
Potser seria una bona teràpia tornar a reescriure tot el q vaig escriure en el meu diari des q va començar tot, potser recordar-ho i reviure-ho ho endreça una mica i ho arregla...ho intentaré, almenys estaré pensant en el problema central.

- Us volia parlar del Músic però ara em sembla tan frívol que ja ho faré...què importa ell?

Cap comentari:

Publica un comentari