M'identifico tant amb la part "seduïda"...perquè m'he sentit mil vegades així i m'hi sento i ho podeu veure a cada post. Quan una mirada, un rossament casual et fan perdre el senderi i sentir-te de cop al cel.
Bé...si haig de dir la veritat fa molt que no em sento així i tampoc és que m'hi vulgui sentir perquè és com infernal, com es demostra també a la pel.lícula, sobretot si estàs mig tarat com el protagonista, clar...
Però el principi de la peli...uf, no sé, és que m'al.lucina el procés de seducció tot i que clar, de fet ell ja està seduït només de veure-la per primer cop.
De totes maneres, aquesta peli també em fa venir moltes ganes de ser l'altra part: de ser la seductora, de sentir que cada centímetre de la meva pell pot seduir i afecta a l'altra persona.
Perquè en realitat qui sedueix també desitja al/la seduït/da, desitja la seva atenció, la necessita, desitja que li faci cas. Així que el desig és bidireccional si és que funciona, clar, sempre he pensat, també que hi ha d'haver com una "base", que no tothom pot seduir a tothom...o potser sí i l'art de la seducció no té fronteres.
Potser només estic exterioritzant que no em veig capaç de seduir i m'agradaria...
Potser quan ho he intentat no me n'he sortit, potser ho faig fatal, potser quan ho vaig intentar per primer cop a la vida (no sé quan) em vaig fotre de lloros. No sé a qui devia intentar seduir.
Vull ser la Lolita i en canvi sóc el Humbert...
No sé, que em trastoca molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada