kk

Sí, sí, ho heu llegit bé: CACA de la vaca.
Que res, que he conegut una noia i...no ho reconèixer i sobretot no ho volia dir perquè llavors es converteix en massa real però sí: m'agrada una mica. Cony, és q és molt mona.
I res, hem quedat un parell de vegades i ens estem fent força col.legues i ens caiem molt bé..
I això no em provoca un estat de subidon ni d'alegria ni d'esperança ni res sinó que em desespera, m'entristeix, em molesta, m'emprenya, m'espanta. No vull, preferiria que no m'agradés gens, que només em caigués bé i prou i tenir una amiga i santes pasqües, per què cony m'ha d'agradar? D'acord, perquè és molt mona.
Però, ja ho sabeu: estic molt tipa (i quant dic molt vull dir MOLT. No una miqueta no...MOLT!) d'històries que semblen però no són, que no van enlloc, que em frustren i m'entristeixen i em roben la il.lusió i se comen mi naranja a gajos (com la cançó del Serrat).
Estic fastiguejada perquè percebo tot el q fa com "sí clar, ara sembla que t'agradi però segur que no t'agrado i al final em fotré de morros" i ja m'emprenya.
I no no no no, no em digueu que no ho sé i que potser li agrado i totes aquestes collonades (en els milions de comentaris que em deixeu...ejem...). I com q tot és com perfecte: li agraden les dones, és soltera, vol tenir parella, etc. etc. hi ha les condicions perfectes perquè tot vagi COM MÉS MALAMENT MILLOR.
Estic molt emprenyada, no vull q m'agradi, ara no, q estic assumint q mai tindré parella i bé, cap problema perquè ella no serà així que "l'agradació" ja em passarà, serà com amb el músic: sí sí, molt maco però no.
Esto es muy bonito pero no vale.
Perquè segur que li agradaré molt com a amiga, o li agradarà alguna amiga meva, o de cop coneixerà algú i es super-enamoraran o alguna cosa d'aquestes.
Mireu, penso passar d'ella, d'acord. O sigui, aviam, li penso fer el cas just com a amiga i ja està i sense emocionar-me gens per res ni interpretar RES del q passi. Si vol algo (que no ho vol) ja m'ho dirà.
Quin fàstic.