Ai, Senyor!...no parava
de dir en qualsevol moment de la conversa.
Ai, Senyor…què? Ai,
Senyor crec que t’agrado i tu a mi no i no sé què farem? Ai, Senyor simplement
tinc vergonya perquè ens coneixem poc i estem parlant de coses íntimes i filosòfiques?
Que ens agradem o que jo
li agradi no és una opció.
I no ho és perquè si la
penso m’hi quedo enganxada i no veig les altres. No entenc les altres i
aleshores em torno idiota.
Ai, Senyor…què?!?!
Em comento a mi mateixa: tinc una intuïció infal·lible, era la primera opció. Apa, qui llegeixi els posts tard, ara ja ho sap!
ResponElimina