Pensar

Molt bé, la C. està a la cadira de pensar.
Amb els seus amics va anar HIPERbé, com us podeu imaginar perquè és com sempre va tot. Ultrabé, millor impossible.
Ara, la seva gelor també va cap amunt i cada cop és més gran i al final ja no vaig poder més i a la nit em va començar la plorera extrema i ella es va portar super bé amb mi i em deia que lo únic que volia era abraçar-me perquè pogués dormir per estar bé l'endemà, es pot ser més tendre?
Però avui hem estat d'acord: ella m'ha dit que ja és hora que vagi pensant què està fent o què vol fer i jo li anava a dir el mateix, que ha arribat el tràgic moment de decidir: o sí o no, o tot o res.
Jo vull saber si és que vol estar amb mi però té entrebancs psicològics o físics o el que sigui i si és que realment només sent amistat per mi.
Em sobta que com millor van les coses, sembla que ella senti MENYS i en canvi jo sento MÉS (com trobo que és natural). És a dir, estic amb els seus amics allà jijiji jajaja com si els conegués de tota la vida, la miro, i encara em sento més enamorada d'ella perquè penso, i estic aquí i així PER TU! I en aquell moment em vessa l'amor i me l'estimo més. Potser a ella, aquest fet li fa veure el que realment no sent per mi.
Però que no em corresponguin ja em fa mal de per si, doncs en aquest cas encara més! Quan m'han fet creure que sí i quan ja hi ha hagut alguna cosa.
Em sento fatal, em sento lletja i gorda i tinc vergonya i ni vull, ni puc ni EM MEREIXO estar així.
Si ho deixem estaré molt trista i ho passaré fatal però com a mínim estaré tranquil.la. Ara amb ella no estic ni tranquil.la ni contenta!
Estic rellegint "ya no sufro por amor" de la Lucia Etxebarria. I mira, m'està servint i a més li vaig ensenyar que l'estava llegint, també va ser una mica el detonant.
Tinc la impressió que ara ja s'ha acabat el joc i ara va en sèrio. Aviam: què?
Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar...