25/3/11

Mirada

...o més concretament LA MIRADA DE L'ALTRE (sembla el títol d'una pel.lícula).

Avui a la classe amb l'adorada profe de dansa amb qui em sento com imagino que els meus nens es senten amb mi (i em mola) només erem 2: una amiga meva i jo. I ella clar, la profe. Bé, i el seu fill, que graciós, fent els mateixos exercicis que nosaltres tope concentrat.
Al principi he pensat: que bé, la podré mirar millor, la TINDRÉ més per mi.
I què m'ha passat només començar la classe? Que no l'he mirat a ella: M'HE MIRAT A MI. Perquè sabia que ella em mirava més (clar, això de ser només 2...). Em sentia que existia més, que era més important.
M'encanta experimentar en la meva pròpia pell una cosa que tinc molt en compte a la meva feina: que tots se sentin mirats i puguin sentir que existeixen i que existeixen més.
I és que en les nostres vides ELS ALTRES són imprescindibles i hem d'aprendre què n'esperem què en necessitem i demanar-ho.

3 comentaris:

  1. Com m'agraden els teus post! Son tant com...com...com el que jo sento que em desfaig i recordo un passat ple de sentiments com els teus. Petons i bona setmana!

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies, Edurne! I sí, maria, els sentiments HO SÓN TOT.

    ResponSuprimeix