Somiar

Avui anava pel carrer jo tota contenta sota el meu paraigües que em van portar els reis i pensant en el noi ballador àlies Xulín. Pensant una d'aquelles històries que t'imagines...bé, que jo m'imagino molt sovint, no sé si dec ser la única persona que ho fa però ho faig constantment: és anar passant la història com una pel.lícula què et diu, com et mira, què passa...i quan has acabat la peli, ja està. Fi, a pensar en una altra històri i, tot sovint, en una altra persona. Sempre ho he fet, sóc rara?
Després m'ha vingut al cap aquella amiga meva que no em fa ni cas quan li parlo d'algú que m'agrada o algo semblant (bé, eren dues amigues pero`he descobert que és més una que l'altra) i he pensat: serà perquè ella no somia? No imagina històries-pel.lícula com jo? No es penja d'algú encara que sàpiga perfectament que mai passarà res amb aquella persona (i fins i tot en alguns casos niganes)?
Ah, a la història amb el xulín ens trobavem per casualitat i la nostra mirada tornava a ser la del moment que ballavem i després, bé, no sé, el més interessant era aquest moment :)