Inevitable

És inevitable.
Estava mentalitzada. No passa res, estic preparada aquest cop.
Però la veig i em desfaig perquè és tan mona i tan bonica i tan bufona i em mira amb aquells ullets i em treu a ballar i em diu coses boniques com "és que no podia marxar sense ballar amb tu". I és tan bonic ballar amb ella...
Amb la Noia Balladora, of course.
I perquè vaig a dir-li adéu i justament sona una cançó super bonica i dolça i li faig un petó i no puc evitar abraçar-la perquè hi ha un iman que m'hi empeny. Estic molt suada, em diu. I què, li dic. Com si pogués pensar en la suor quan l'abraço...que no ho entén?
Ve i s'asseu al meu costat per escoltar el concert i estic tan a gust..el cor se m'accelera de tenir-la al costat. I em mira i em diu que té molta son i que si s'adorm la pessigui i penso que voldria dormir al seu costat per sempre.
Però ja està, ara em desintoxico i au, fins la propera vegada. Tinc perfectament activada la neurona que m'ajuda a comprendre que res vol dir res i que això mai anirà més lluny ni on jo voldria pel que sento.