Crònica

Divendres: mig morta de vergonya tiro cap al concert. Sola. Pensant "no hi vull anar, què estic fent?" Però pensant-ho poc.
Arribo i ja estaven tocant i quan acaben res, vaig a parlar amb ell i el primer que li dic és "jo ja me'n vaig, eh??" però ens vam posar a parlar i em diu "vaig a saludar aquells col.legues...(pausa dramàtica)...vols venir?". O sigui que em vaig quedar una estona.
Vam estar xerrant. A prop. Ja sabeu...als concerts hi ha molt soroll (ah, després d'ells tocaven uns altres) o sigui q cada frase era com una abraçada i algunes sense el com perquè estàs tan a prop q és fàcil rodejar l'altre amb el braç. Ens vam tocar bastant.
També vam estar parlant amb altra gent que ell coneixia i que jo també coneixia. Junts o separats i finalment li vaig dir que sí, que me n'anava (estava molt cansada) i tot i q em va costar arrencara vaig marxar amb un petó seu al coll i un als llavis (pico).

Vale vale vale, q sóc molt pel.liculera, dit així sembla un capítol de sensación de vivir però ja us dic jo que potser tot això no vol dir res perquè tot el relat no dista gaire de qualsevol dia que ens hem vist de tots els anys que fa que ens coneixem. Sempre hem tingut aquest tipus de relació.

I, ah!! El meu amic ha respirat!! Li ha dit a una amiga comuna q està fent investigacions i que ja em dirà algo!! Ostres, quina por!
Tinc més por de lo normal sort que, de moment, no em paralitza...

Estic contenta. :D