I passió...

Ai, no sé, em sento molt rara.
Per una banda penso que el meu veí no m'agrada tant  i simplement em va agradar molt que em fes petons i semblés que em feia més cas a mi que a la resta. A vegades em sento com els meus nens del cole i només vull q em facin cas i em facin cas i em facin cas només a mi.
Però per una altra banda penso en ell i somric quan veig que està al xat (tot i q no em diu mai absolutament res de res) i només estic pendent dels sorolls de l'escala i vull q em piqui al timbre!!
Però també penso que en realitat no vull estar amb ell perquè no sé què cony hi fotria amb un tio com ell i perquè a més és un TOIA i em cau malament perquè esclar, si m'ha de fer aquest NO-CAS doncs evidentment que no hi vull res de res.
I per la tercera banda penso que s'ha encès en mi com un foc (niño enciende el fuego que llevo dentro!) que ara ja no puc parar i que vull estar per sempre jugant al joc aquell de fer petons. I que en el fons m'importa un pito el veí i que només és una excusa per desfermar-me... El fet que sigui el meu veí i estigui aquí a 3 passes fa que estigui com en tensió permanent i com una metxa a punt. No em refereixo només a la qüestió sexual...tampoc és això...és més aviat una qüestió PASSIONAL. És com voler-ho viure tot i voler-me menjar el món i la vida. És com que estas ansias de vivir no caben en una canción...
I ah, finalment per la banda de la dimensió desconeguda, estic com super deshinibida amb l'A.P.D. això d'haver morrejat el seu germà em dóna com uns poders...que sense pensar-ho ni pretendre-ho, tinc la sensació que me l'estic intentant lligar tota l'estona hahaha. És tan absolutament impossible que ni tan sols em pot frustrar el fet que mai serà real. Però em continua entusiasmantíssim fer classe amb ella i els dies que no em toca em deprimeixo...hahaha...no no, però espero amb candeletes els dies que sí perquè em transporta com a un mundo ideal com l'aladdin....que nunca pude imaginar...
Molt bé, abans de continuar dient tonteries i posant frases de cançons niré a dormir avui que puc anar-me'n-hi d'hora (perquè després diguin que els pronoms febles s'estan perdent...va home va...)