Dóno per finiquitada la història de la noia balladora per allò que deia...no sé, no tinc ganes de lluitar (en el sentit bèlic de la paraula).
Avui ha vingut i només hem arribat jo i les meves amigues que ja ha vingut ràpidament a dir-nos hola de super bon rotllo i ha estat una estona amb nosaltres i fins i tot hem ballat juntes però jo estava molt distant, no sé, no ho he gaudit. Bé, tampoc és que m'ho hagi passat malament però pensava...no vull tenir la mel als llavis per no res, em fa mal!!
Em fa mal notar les seves mans a través dels guants i veure el seu somriure il.luinat i les seves arruguetes al voltant dels ulls navegables. Em fa mal mirar els seus rinxols i voler-los acariciar i voler-me quedar mirant-la una estona infinita i no poder-ho fer.
Perquè després ha marxat amb la noia amb qui havia vingut i no sé si les he vist com tipo massa juntetes i després ha marxat molt abans que acabés el ball amb una altra que s'ha trobat a un altre concert i no ens ha dit si hi voliem anar ni res.
Perquè està clar que no li interesso més que com a amiga en grup. I em fa molt de mal.
I penso en dir-li que m'agrada molt i que no s'estranyi si en alguns moments em veu una mica antipàtica: que vull ser la seva amiga però que hi ha coses que em fan mal. Que segurament sóc jo que m'he montat la pel.lícula des del no res però pensava que sortiria alguna cosa bonica d'això que haviem començat tan dolçament. I que gràcies per donar-me el despertar més bonic que he tingut en els últims temps i que sempre preservi la seva dolcesa.
Però alhora no li vull dir. Però alhora sí. Bé, no sé, segons em piqui.
I estic molt trista perquè he començat a teixir algo bonic dins meu i m'he quedat sense llana.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
si li dius i t'ha d'ajudar a mirar endavant, no dubtis en fer-ho.
ResponEliminafa dies que penso en això de ser amic d'algú que t'ha agradat (o que t'agrada malgrat intentis dissimular dient-te que no). No ho sé, no sé què he de fer, però perdre'l tb m'està fent molt mal... sento no poder-te ajudar. No és un gran dia.
Ànims, S.N. Lluita per tu!
ResponEliminaNo estiguis trista aquesta noia no era per tu i ja està.
ResponEliminaDeixa córrer una mica el temps i després seràs capaç de confessar qualsevol cosa.Ara no,encara és massa dolorós.Una abraçada bonica.
rits, jo crec que depen de la persona i de com hagi anat la història. No és que "es pugui" o que "no es pugui". Ha de ser el que surti natural, no?
ResponEliminaventafocs, gràcies, intento pensar en mi :)
maria, gràcies però això de que no era per mi, no sé, no crec en aquestes frases tan del "destí" abans hi creia molt però ara ja no. D'acord, esperaré.