Por

La cançó "por" dels pets...

A vegades em sento així, com diu la cançó. Com ara.
Perquè tots els meus amics a qui els hi he dit lo de l'excursió de dissabte no poden venir i ara tinc POR que a ell li faci pal anar-hi amb mi sola. Aquella sensació de sempre de no ser "prou". Que em digui que no, que per ser només dos, passa. O pitjor: que em digui que no per alguna altra raó (perquè ha de fer alguna cosa o el q sigui) i jo em quedi amb la sensació primera, q és que no perquè li fa pal anar-hi amb mi sola. Perquè jo només no sóc prou per omplir a ningú...això es el q em diu la veu interior derrotista i autoodiadora. M'intento animar i pensar que bah, que no m'ho dirà ni tan sols ho pensarà. Però la meva part derrotista és molt intuitiva i sovint té raó, per desgràcia per a la meva part optimista.
I tinc por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat. Que s'hagi trencat l'encanteri i ja no sigui especial per a ell i tot torni a ser normal i jo torni a ser "del montón". I tornar-me a sentir tan sola dins del montón per contradictori que sembli.
Por de callar desant les paraules a qualsevol calaix per no deprimir-te o fer-te badallar.
I, com sempre, molta por de ser pesada i de que es cansin de mi. :(