Res

Bé, jo penso que hem arribat al fatídic moment de fi del somni de tot el que podria ser i no és.
Avui hem tornat a quedar (quina falera, també) però esclar, com a amigues i un altre cop amb comentaris deixant-ho clar. Ja li ha passat l'arrebatu. Potser tenia raó i més val no embolicar la troca.
I res, em segueixo donant la raó a mi mateixa de "esclar que no li agrado a ningú".
Amb la broma que vam fer amb un amic meu aquest estiu amb "Em caus molt bé però és que...no m'agrades".
Doncs mira, així la C. ja es posa al nivell de tothom. De fet no sé de què m'estranyo si era lo previsible, l'únic q no sé per què m'havia de posar la mel als llavis d'aquesta manera.
"ai, potser m'agrades...ai mira no". Doncs calla. No ho diguis i després em demanis perdó. És que és per començar a flipar i no parar.
No sé, ara no puc parar d'estar amb ella. Sobretot quan vam quedar ahir i avui em diu que tornem a quedar que no sé, que té ganes de quedar però clar perquè li caic molt bé.
Jo m'enfilo i no puc veure-la dos dies seguits així perquè sí i estar tan bé i sentint la seva veu mimosa i després com si res au, afronta la setmana començant per dilluns.
Diu que clar, ella va fent segons com se sent que clar, és positiu però...sempre ha de ser així? Per què ningú no es pot enamorar de mi de la manera estandard. Ja sé que ningú és "normal" però allò de dir "ostres, m'he enamorat" i no canviar d'opinió ni dubtar ni fer veure que no ni tot això. No sé, jo ho tinc clar.
Hosti, quin mal rotllo de post, no?
Però esclar, alhora, enmig de tots aquests pensaments m'envia un sms per demanar-me si he arribat bé i és que se'm trenca el cor. Però jo no vull tenir una amiga super amiga i estar enamorada d'ella. És que potser estic condemnada a aquesta situació per la resta dels meus dies?