No m'agrada penjar-me perquè tan bon punt començo a pensar en una persona a estones mortes, començo a passar-ho malament. Començo a pensar que tot s'espatllarà, que segur que no em fa cas, que si me'n fa segur que anirà malament i començo a estar ansiosa per quan passarà el que ni tan sols sé si passarà mai.
No hi ha alguna manera de canviar aquesta dinàmica? De gaudir del que passa i prou?
No tinc ni idea de què va pensar la noia balladora, ni de què pensa ni de què sent i potser no té absolutament res a veure amb el q em passa a mi. I em sembla fatal.
Tinc ganes de veure-la i alhora voldria no veure-la més i oblidar-la.
Hi penso sense voler però alhora ni tan sols sé si realment m'agrada.
La tardor m'afecta massa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ei,
ResponEliminaés inevitable..
ja ho diuen:
a la tardor, la sang s'altera!
·
Em sembla que la tardor ens afecta a tots, però a poc a poc tot torna al seu lloc. És inevitable donar voltes a les coses, però jo vaig decidir començar pegar coces als pensaments negatius, perquè aquests en criden de més grans i cal rompre l'espiral d'alguna manera. Intenta-ho, i aferra't als positius.
ResponElimina