5/10/10

Penjar-me

No m'agrada penjar-me perquè tan bon punt començo a pensar en una persona a estones mortes, començo a passar-ho malament. Començo a pensar que tot s'espatllarà, que segur que no em fa cas, que si me'n fa segur que anirà malament i començo a estar ansiosa per quan passarà el que ni tan sols sé si passarà mai.
No hi ha alguna manera de canviar aquesta dinàmica? De gaudir del que passa i prou?
No tinc ni idea de què va pensar la noia balladora, ni de què pensa ni de què sent i potser no té absolutament res a veure amb el q em passa a mi. I em sembla fatal.
Tinc ganes de veure-la i alhora voldria no veure-la més i oblidar-la.
Hi penso sense voler però alhora ni tan sols sé si realment m'agrada.
La tardor m'afecta massa.

2 comentaris:

  1. ei,
    és inevitable..

    ja ho diuen:
    a la tardor, la sang s'altera!

    ·

    ResponSuprimeix
  2. Em sembla que la tardor ens afecta a tots, però a poc a poc tot torna al seu lloc. És inevitable donar voltes a les coses, però jo vaig decidir començar pegar coces als pensaments negatius, perquè aquests en criden de més grans i cal rompre l'espiral d'alguna manera. Intenta-ho, i aferra't als positius.

    ResponSuprimeix