9/10/10

Meua

M'agrada i alhora em contraria tenir aquest sentiment propi i introspectiu com d'intimitat amb la persona en qui penso.
Potser sóc adicta a aquest sentiment.
M'agrada i alhora em contraria sentir aquesta persona meva, sentir que quan no estic pensant en res apareix ella, sentir que és el meu fons de pantalla.
En aquests moments, tot i que ella no sàpiga res del que estic pensant ni sentint, la sento propera, íntima, dins meu.
La visualitzo al meu costat somrient-me, noto la seva escalfor al meu costat com un miratge. Gairebé noto el gust d'un petó seu...
M'agrada i alhora em contraria perquè vull fer-la partícip de tot això, vull que sigui REAL i compartit.
Si ballessis sempre amb mi...

2 comentaris:

  1. Potser has de sortir de la pantalla... I abraçar-la en temps present i real... Obrir el teu cor. Un amor platònic és una abraçada al vent, un petó a l'infinit, una carícia efímera en l'efímer... Sort!

    Des del far amb pluja.
    onatge

    ResponSuprimeix
  2. Bé, quan vaig pensar tot això no estava davant de la pantalla, estava al carrer però ella no hi era. Espero l'oportunitat d'abraçar-la a la vida real...gràcies onatge! ;)

    ResponSuprimeix