i aleshores...

El cap de setmana ha estat fantàstic, no podria tenir uns amics millors per molts que els dissenyés, els adoro!
Erem dissabte a la nit i no tenia notícies de la noia balladora. El que deia al post anterior: pensava bueno, al final no haurà pogut, però tampoc estava pensant en ella. Pensava: potser m'ha escrit un correu i quan arribi el veuré.
Jo tota contenta rodejada de gent que m'estimo molt.
I aleshores...
Sona el telèfon...un número que no conec..."hola! Sóc la balladora -bé, va dir el seu nom, és clar".
Se m'il.lumina la cara. Bé, no la vaig veure però me la imagino.
Em diu "escolta, què et sembla si vinc ara? És que estem en una altra festa i ens estem avorrint". Tot això a quarts de dotze de la nit, i nosaltres al mig de la muntanya (ella, no sé on). I és clar, jo encantada de la vida: doncs molt bé, i tant que podeu venir! I em diu bueno, no és segur, ara ho acabem de decidir. I li dóno les indicacions de la casa per si un cas.
I van passant els minuts, els quarts i els hores...aquí sí que estava una mica nerviosa ja però també pensava: bé, potser al final ha decidit que no però no passa res.
Cada cop que s'obria la porta se'm posava el cor a cent.
I un d'aquests cops...apareix per la porta amb el seu mig somriure. Quasi no m'ho podia creure. No perquè fos ella, sinó per com havia anat tot.
Em va encantar, va ser tan màgic, tan bonic, tan sorprenent, tan autèntic, tan fluid...
Vam estar xerrant, una mica tímides, amb moltes frases ambigües per les dues parts (pel que em va semblar).
Algunes miradetes, alguna mà rossant-se només.
I aquest matí ha marxat amb el seu acompanyant després d'unes quantes frases ambigües més.
Ha sigut preciós. M'ha agradat molt més que si hagués vingut directament avisant-me o fins i tot més que si haguessim "lligat" en unes altres circumstàncies més "normals".
Començaré molt contenta la setmana.  :)