23/10/10

Parèntesi

Faig un parèntesi en la història de la noia balladora per explicar-vos per què em desfaig quan algú em diu "nina".
Perquè la meva primera nòvia (bueno, "nòvia" hauriem de dir, diguessim que amor primer correspost però després no) era mallorquina i em deia "nina"; de fet de vegades encara m'ho diu.
De fet de vegades encara em cau la bava amb ella.
De fet quan veig comentaris de la seva nòvia actual al facebook em fa molta ràbia (tot i que en el fons estic molt contenta que estigui amb algú i que estigui bé).

Ahir va ser el seu aniversari.
L'altre dia vaig sentir la seva cançó, la cançó que em feia pensar més en ella del món mundial i de cop, sense ni pensar-ho vaig començar a plorar com una magdalena. Vaig recordar com n'era d'intens el que sentia per ella, tota jo era aquest sentiment.

No sé com penjar la cançó, és una de Ja t'ho diré i no és gaire coneguda. No la trobo al youtube, si no , posaria l'enllaç. Es diu "A POC A POC VAIG DIBUIXANT".

Us deixaré amb la frase que surt a la cançó i que va definir el que vaig acabar sentint per ella (i en alguns moments crec que encara sento):

SAPS QUE T'ESTIM I QUE MAI NO ESTARÉ AMB TU.

A poc a poc vaig dibuixant
es meu amor de blanca pell
i no me deixaré cap detall
ets més hermosa que mil ocells....

2 comentaris:

  1. Hola!

    He escoltat la cançó i és molt maca. Em sento molt identificada amb tot el que escrius, ja que, per sort o per desgràcia, sempre acabo caien en amors impossibles. Tot i que m'agrada; em fan creixer.

    SALUT!

    Edurne

    ResponSuprimeix
  2. És molt dur superar un amor intens, mai deixa de fugir del tot, però estic d'acord amb l'Edurne, ens fa crèixer!

    ResponSuprimeix