La noia balladora i jo hem tingut una conversa molt bonica pel xat.
L'he saludada i es veu que l'he agafat en un moment de baixon però hem estat parlant i es veu que s'ha animat. No hem parlat gaire estona però ha sigut mot bonic!!!
Sense pretendre-ho li he tirat una floreta (popularment conegut com a "piropu"). M'ha dit que potser s'anima a venir amb mi dissabte (que bé!) i m'ha demanat si en el local aquell es podia fumar perquè diu que els seus pulmons són or. I jo li volia transmetre el missatge de que fa molt bé de cuidar-se, diguessim, que tots ho hauriem de fer i pensar que som or. Però el dialeg ha sortit així:
Ella- Es pot fumar allà?
Jo- No ho sé, per què?
Ella- Perquè els meus pulmons són or.
Jo- Tota tu.
Potser està malament que ho digui jo perquè ho he dit jo però és que ho trobo super bonic, quan ho he acabat d'escriure he pensat: quina cosa més bonica li has dit! I així, sense meditar-ho, com ha de ser, no?
Vull continuar així, improvitzant i fent les coses com em surtin al moment. De fet penso que sempre hauria de ser així: el pensar hauria d'esdevenir-se en un altre moment que l'actuar.
Per això encara no li he explicat res a una amiga molt propera que me l'estimo però es ralla molt i dóna moltes voltes a les coses i trobo que ho fa tot massa premeditat, diguéssim. No tinc ganes de dir-li!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La veritat és que és molt guapo el que li has dit, no només pel que li has dit, sinó precisament perquè han estat unes paraules improvisades. Sembla que fas bon camí, eh? Me n'alegro. Una abraçada!
ResponElimina